Abans d’entrar a la Planeta, em trobo amb en Pep Cruz, a qui saludo, i després (no els veia) a en David Bages i en David Plana. Comentem que una final és una final i diem el que és habitual de dir en aquestes ocasions: l’important és haver-hi arribat. Tot i que el Torneig de Dramatùrgia es desenvolupa dins els paràmetres del bon joc i del respecte pel contrari, com si es tractés d’una “partita amicavole”, el cert és que, un cop ets a la final, tot i que hi has arribat i que això, sí, això, és el que compta, el que de veritat desitges és guanyar-la. Tant si el premi és una copa, com un viatge, com un sopar o com un creuer pel Mediterrani. Bé, en aquest cas potser hi pots renunciar.
David Plana ho sap i sap la brama (amb fonament) que s’ha estès sobre el Torneig des de la primera lectura del primer text: guanya la comèdia. Amb unes condicions tan estrictes, amb un espai reduït i amb un temps acotat, la comèdia té les de guanyar. Segurament. I això no vol dir res: fer una bona comèdia és ben difícil, tant difícil o més que construir un drama entenimentat i sòlid. David Plana, aparentment relaxat, em confessa: “Ho sé, sí, però el meu drama ja ha guanyat a dues comèdies”.
M’assabento del resultat final lluny de la Planeta. Unes circumstàncies personals que no vénen al cas m’han obligat a deixar el ring. Només he pogut escoltar la primera peça, de la Marta Buchaca, un “noi troba noia” telefònic, molt telefònic. I no puc dir res del text d’en David. Pel twitter, sé que ha guanyat “La casa del
Guanya – i ho dic, encara que soni carrincló – el teatre, la devoció del públic pel text. Guanya un torneig amb una llista d’espera de més de vint persones per entrar a la final, a La Planeta, allà on la paraula ressona sense artificis. El teatre.